Del dolor ha sorgit tot. Del dolor i de la por. Si alguna cosa em meravella de la capacitat de superació humana és la positivització del drama personal, la capacitat de fer poesia de la vida allà on niava l'ombra de la tragèdia. No fa gaires setmanes, als Matins de TV3 donàvem el testimoniatge de la Rosa Codina, una excel·lent traductora d'anglès, que viu a Nova York, que acabava de fer una donació per tal de millorar l'esplèndid Mirador de Cardona. Ho feia com a homenatge a la seva mare, nascuda a Cardona i que, fins a la seva mort, havia enyorat la seva terra. Naixia així, de l'amor i el dolor per la mare perduda, una iniciativa que transcendia l'esfera estricta de la intimitat i acabava fent un bé col·lectiu. En Josep Cuní li deia a la Rosa que ja era molt americana, perquè aquesta és una pràctica recurrent en la cultura anglosaxona, i tots plegats ens alegràvem que algunes pràctiques ianquis siguin exportades.
La història que avui em resulta grat d'explicar té tota una altra dimensió i neix d'una tragèdia personal molt més colpidora, però coincideix amb la història de la Rosa Codina en el que és fonamental: la transcendència del dolor per tal de convertir-lo en la font d'un bé públic. A la Marisa Serra li varen diagnosticar un càncer de tiroide ara fa quinze anys. Estava embarassada d'un mes i mig, i ja suportava un llarg historial de familiars morts pel càncer. Entre d'altres, havien enterrat els pares tant d'ella com de la seva parella, en Miquel Carreras. Tot i que li recomanaren avortar, va tirar endavant l'embaràs i no es va poder operar fins que va néixer aquest seu segon fill. Al cap de dos mesos de l'operació, el càncer va tornar. Però va superar els dos rebrots, i un tercer que ara fa un any va trucar a la porta. Els que la coneixem i hem parlat amb ella i la seva família no podem deixar d'admirar l'energia, la vitalitat, l'enorme cabdal d'humanitat que hi ha darrere d'aquesta dona. I l'instint ferotge de lluita, un instint que té molt a veure amb els diversos resultats feliços que ha anat assolint en la seva salut, malgrat els enormes espants patits.
Però no explico la seva història per ella mateixa, per molt que estic convençuda que és un exemple de superació personal, d'amor de parella i de lluita per la vida. L'explico perquè aquesta parella colpida pel càncer ni s'ha deixat abatre ni ha volgut viure la malaltia únicament com una font de superació personal. És a dir, han viscut el dolor, la por, l'angoixa en privat, teixint una intimitat feta d'ensurts, lluites i èxits. Però més enllà de la intimitat, fa cinc anys varen decidir que la seva experiència i la seva empenta havien de tenir una dimensió col·lectiva, havien de ser el motor i l'excusa per ajudar altres ciutadans. I així va néixer la marató Badalona contra el càncer , que va imposar-se tenir una eficàcia evident. No recapten diners genèricament, sinó que, amb donacions d'obres d'art, ajudes diverses, concerts, sopars, olimpíades esportives i una bona arrossada que diumenge es farà a la Plana de Badalona, cada any es posen com a objectiu la compra d'un aparell científic. És a dir, se'n van al servei d'oncologia de l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, el popular Can Ruti. Pregunten quin aparell necessiten amb més urgència per tal de millorar el material tècnic del servei. Avaluen els costos i, després de la marató, el compren. El primer que varen aconseguir va ser un seqüenciador d'ADN d'un sol capil·lar per a Can Ruti, l'únic de tot l'Estat al seu moment. S'utilitzava per estudiar les característiques genètiques i les mutacions en l'ADN dels malalts. Després compraren el microdissector làser, que permet treballar a partir de les mostres extretes d'una biòpsia, perquè distingeix la zona afectada de la sana que l'envolta. I després la PCR quantitativa, un aparell que incorpora la possibilitat d'estudiar l'ARN, l'expressió dels gens. Finalment, l'any passat, un nou model d'última generació que permet analitzar fins a 384 mostres a la vegada. Enguany la fita és elevada: un nou seqüenciador d'ADN de quatre capil·lars, amb el qual els malalts de càncer de pulmó podran ser tractats amb tractaments més específics per a cadascun d'ells. Necessiten alguns milions de les antigues pessetes, però, com diuen, "ja s'han tirat a la piscina", i tot i que encara han de recaptar els diners, els tècnics ja són al departament d'oncologia de Can Ruti preparant la instal·lació de l'aparell.
Per molts motius, la Marisa i en Miquel mereixen aquest humil article. El mereixen com a exemple d'amor en el temps de la còlera i de la ira, de parella que s'ha ajudat, s'ha entès i ha lluitat plegada just quan l'abatiment, la por i el desconcert profund podien destruir-la. El mereixen per l'empenta, el coratge, la força. El mereixen, també, perquè han guanyat la incertesa i, tal vegada, han vençut la tragèdia. Però tots aquests motius serien personals, íntims, probablement privats. El que els dóna una dimensió pública és la reconversió del drama individual en una font d'alegria, esperança i bé col·lectiu. Del seu dolor ha nascut una fundació que ja fa cinc anys que ajuda la gent. Del seu coratge n'han sorgit cinc aparells que permeten lluitar millor contra el càncer. Del seu amor ha brollat un testimoniatge cívic, un sentit moral de la col·lectivitat, un servei públic. És a dir, allà on hi podia niar la desesperança, la Marisa i en Miquel han sabut fer germinar la il·lusió; allà on hi havia el paisatge erm de l'abatiment, hi han aparegut els camps fèrtils de la força i l'empenta; allà on hi havia un drama privat, hi ha sorgit una història col·lectiva poètica, bella i justa. M'impressiona la seva força i m'admira la seva moralitat. No perquè hagin estat capaços de transcendir el dolor. Sinó per molt més, perquè l'han transmutat en esperança.
Pilar Rahola. Periodista i escriptora
www.pilarrahola.com
14 Abril de 2005, diari Avui